Aquests dies que l'aigua ha estat tan present en les nostres vides m'ha fet pensar en les coses que em fan ràbia de la pluja. Per que és molt injust que quan tu surts de casa no plogui i faci mínimament bon temps, i quan arribes a la feina comença a ploure i arriba l'hora de sortir i segueix plovent i jo penso: Merda! El paraigües, me l'he deixat! A mi personalment no m'agrada duu paraigües però això no significa que no m'agradi dur-lo per si cau un bon xàfec o pel fet de simplement tenir-lo.
És cert, no m'agrada anar amb paraigües i no és que m'agradi mullar-me (bé una mica pot ser si), és que em resulta molt incòmode. Per que tu vas tranquil·lament amb el teu paraigües pel carrer però just has de passar entre la paret i el fanal, semàfor... no cap el paraigües i llavors penses: i ara per on passo? I lo pitjor és que vingui algú en l'altra direcció per que llavors ja et veus a tu i a l'altre fent temptatives per veure qui passa per a on. Però un cop superada aquesta crisi segueixes tu amb el paraigües caminant, amb els peus i pantalons tot xops, i entres en aquell carrer de vorera estreta per on no passen dues persones alhora i menys amb paraigües i que fem tots? Aixecar el paraigües! La idea no esta del tot malament per que si un l'aixeca l'altre passa per sota i ja està, però no! Per que tothom i dic tothom aixeca el paraigües, i llavors ja em diràs tu de que coi serveix!
Pitjor és però quan tot això et passa seguit i a més a més comença fer vent. No hi ha res pitjor que que plogui i faci vent! Es desesperant veure com tothom, tu inclòs, lluita amb el vent per evitar fer el ridícul i que se’t giri el paraigües, aquella meravellosa imatge de la gent girant els paraigües i mullant-se. En aquest moment penso: si es mullen igual, per que porten paraigües,? Que facin com jo, no?
Però hi ha una cosa que a mi em fa moltíssima ràbia i és compartir paraigües. Compartir paraigües és el pitjor del món. De que serveix? De res, per que si, una part del teu cos pot ser es mantindrà mínimament seca però i l’altra banda que queda fora del paraigües per que la part que hauria d’ocupar el teu tros de cos s’esta mullant per que l’està ocupant l’altra persona. Llavors, per que es vol el paraigües? A més s’ha d’afegir lo incòmode que resulta portar el paraigües quan en són dos els que hi han d’anar davall, i la cosa es complica si hi ha diferència d’alçada, per que llavors al que li toca pringar és a l’alt per que si el porta el baixet, l’alt ha de caminar encorbat i això no és gaire còmode ni gaire beneficiós per a la salut de la persona més alta... Així que des d’aquí faig un prec: us demano a tots i a totes que no compartiu paraigües, es per la vostra salut! L’alternativa però no es tampoc gaire bona... Per que es molt odiós haver d’anar amb paraigües separats i a més pretendre anar xerrant, ja que la situació és molt hilarant: dos persones una vora l’altra en un carrer estret, mirant de no fer mal a ningú amb el paraigües i insistint en parlar, fer-ho a crits per que clar al final s’han hagut de posar un davant de l’altre per poder caminar amb una mica de normalitat... Consell: no porteu paraigües o bé, no pretengueu parlar.
Però tot això no és res comparat amb el que sovint em passa a mi, i que cada cop que em passa em poso vermella de ràbia, és el següent: com podreu haver deduït, quan plou no porto paraigües però la resta del món si que en porta i sembla que els importa un rave les persones que passen pel seu costat. És per això que la pobra persona que va sense paraigües ha de fer un màster en esquivar paraigües per que si no li poden treure un ull! I no és broma, en Xavier n’és testimoni i li ho podeu preguntar, pots perdre un ull si no has aprovat el màster. Això em va passar a mi quan encara no dominava aquest art d’esquivar persones armades amb paraigües i reforçades amb indiferència. Una tarda plujosa em va passar el següent:
Anava jo amb el Xavier cap a casa tranquil·lament, bé no gaire tranquils per que plovia i no dúiem paraigües, però estàvem relativament tranquils quan de sobte a la llunyania apareix una parella d’uns 40 anys amb paraigües. Jo innocent vaig passar pel seu costat i de cop... Patapam! Paraigües a l’ull, la dona va ser la culpable, no es va ni disculpar! Un cop mig refeta de l’acat em vaig girar i li vaig cridar amb totes les meves forces:
- Però serà possible!!! I ni es disculpa la tia! Em deixa cega i ni s’inmuta! Serà... Llavors ella es gira i diu tota despreocupada:
- Ui! T’he fet mal? No me n’he adonat!
I marxa tan tranquil·la la tia! Jo gairebé que me la menjava, però en Xavier em va retenir i calmar però des de llavors que he millorat el meu art d’esquivar paraigües i ara en sóc tota una experta.
Moralitat: Si plou, no duguis paraigües, però compte! Això també pot ser perillós!
