dimarts, 16 de setembre de 2008

Quan surt el sol i relates...

“Noia jove, de Barcelona, amb molt bon cos, busca noi de 18 a 27 anys per amistat o el que sorgeixi. Trucar al: 678495062. Preguntar per Noia Sexy”.

Quant Jofre va llegir aquets anunci no ho va dubtar ni un moment. Un noi com jo, jove d’entre 18 i 27 anys (concretament 22) estudiant d’història antiga a la UAB , aficionat als còmics i als manga, i que busca una amistat o el que sorgeixi, no perdia res. De fet- pensà- , el no ja el tinc!

Molt decidit a trucar, però també molt nerviós, va agafar el telèfon del pis que compartia amb dos companys de la facultat, i marcà el número. Els nervis el trairen i va penjar abans de sentir el senyal. Va fer unes quantes respiracions i exercicis de relaxació i va tornar a marcar i aquets cop va esperar impacient sentir la veu de la “ Noia Sexy”. Però la decepció va ser majúscula i el ridícul encara més acusat. En quan va sentir que despenjaven va dir:

-Noia Sexy?
-Em penso que t’equivoques.- Va contestar un home amb veu de cigaló.

Va penjar immediatament, sense ni disculpar-se, ja que amb els nervis s’havia equivocat en marcar l’últim número. Una mica avergonyit i molt cabrejat amb els seus nervis, va tornar a marcar. Aquest cop va fer-ho bé i va esperar, al final del segon senyal va sentir com es despenjava el telèfon, aquest cop esperaria a sentir el: qui és? Una veu dolça i fina va respondre i com si el món s’hagués aturat, en Jofre es va quedar abstret soles sentint com la noia demanava qui hi havia a l’altra banda. Un cop en Jofre es va adonar que no li havia contestat, va dir amb veu tremolosa i just abans que la noia penges:

-Noia Sexy?
-Ah! Si, soc jo.-Va dir un xic molesta per l’espera.
-He llegit l’anunci i he dit: truca-la!
-Gràcies per la teva trucada. Em dic Lluna i tu, et dius...?
-Jofre, jo... em dic Jofre!
-Encantada Jofre. I bé com ho hem de fer això?
-Això, el què?-Preguntà sense saber ben bé a què es referia...
-Mira, et diré la veritat. Jo no vaig escriure aquell anunci al diari, van ser els meus amics que ja estan farts de veure’m sola...
-Ah! Doncs ho sento, no era la meva intenció destorbar-te.- Va dir amb veu trencada, pensant que l’havia espifiada de nou.
-Ah! No, no t’amoïnis. De fet, m’afalaga que m’hagis trucat. Escolta, per que no quedem per fer un cafè?
-Mmmm... És clar dona! Quant et va bé? A mi en qualsevol moment.
-I que et sembla ara?
-Ara? Mmmm...bé, si quedem ara! Però ara, on?
-Al Starburks de Plaça Catalunya? Jo trigo 10 minuts en arribar.
-Molt bé, doncs ens veiem d’aquí 10 minuts. Però... com sabré qui ets?
-Farem una cosa... Jo portaré una jaqueta negra amb una flor verda i vermella a la solapa. Sóc pèl-roja. Fins ara!

No li va deixar temps per a acomiadar-se que ja havia penjat el telèfon. En cinc minuts es va dutxar, afaitar i vestir amb roba còmoda, però amb la seva millor camisa. No li va donar temps de pensar en la conversa ja que de camí soles podia pensar en com seria, si li agradaria, si seria simpàtica, com la saludaria... Va decidir que abans d’entrar miraria pels vidres per si la veia i així poder anar més segur. Tenia moltes esperances, tenia la sensació que seria la noia ideal...

Quan va arribar la va veure que demanava. Era preciosa, alta, cabell llarg i rinxolat, esvelta i ben proporcionada. Tenia una alegre conversa amb el cambrer, cosa que li va fer pensar que era una noia molt agradable. Això li donà confiança i quan la noia es va asseure en una de les taules per dos en una d’aquelles butaques, va entrar. Va passar de llarg el cambrer, tenia la mirada fixa en la noia, en la Lluna, quan va arribar però la cara li va canviar, va passar del somriure nerviós a la cara d’estaquirot i va fer un pas enrere, no ho podia creure...
Un cop assegut a la butaca encara no s’ho podia creure, es va disculpar i va anar a demanar un cafè ben carregat. Mentre, la noia parlava amb dos nois que estaven al seu costat, normal si pensem que per a fer una entrevista es necessita a un càmera i un tècnic de llum i so. No ho podia creure, era la presentadora d’aquell programa de reportatges de la televisió nacional. Com li havia dit que es deia... Ah, si! “30 minuts amb...” i que, aquest cop seria “...amb un historiador desesperat”!- pensà mentre esperava el cafè.

Va tornar a seure amb aquelles tres persones mirant-lo com si així poguessin saber-ho tot d’ell. En Jofre, per contra, tenia la mirada perduda trista. Li havien trencat el cor, les seves il·lusions, les seves esperances, havien jugat amb ell i amb el seu cor... Va accedir a la entrevista per no saber dir que no a aquells ulls verds de la “ Noia Sexy”, però un cop acabada va agafar les seves coses i va marxar tot moix.

En Jofre no ho va explicar a ningú, si de cas ja ho veurien per la televisió, va pensar. No va tornar a saber de la “ Noia Sexy” i no va tornar a mirar els anuncis de contactes dels diaris. Llàstima per que si ho hagués fet, hagués llegit:

“Noia Sexy busca a Jofre l’historiador per disculpar-se i compensar-lo. Jofre em vas enamorar i no et vull deixar perdre. Si vols donar-me una segona oportunitat, truca al: 678495062. T’espera la Lluna!”

Aquest anunci sortia cada dia a tots els diaris, però ell mai el va llegir i sempre la va estimar.