Quan surt el sol i et fan massatges...

Doncs bé, aquest és un altre post que pertany a la secció de petits grans plaers!!! I avui parlarè dels massatges. Per a mi els massatges són un autèntic plaer sobretot a l'esquena i als peus, de fet, més als peus que a l'esquena.

Per a mi els peus no és que siguin una part bonica, més aviat al contrari però em proporcionen grans moments de plaer! Per a mi, que em facin un massatge als peus és equivalent a estar al nirvana, de fet de vegades em cau la babeta i tot!!! :P

El pobre del meu xicot és qui ho pateix, i crec que en part m'ha regalat l'aparell de massatge de peus amb aigua, per que d'aquesta manera no li demani tant :P

Des de que me l'ha regalat crec que si no l'he usat cada dia, poc m'ha faltat!!!

I a vosaltres, us agraden els massatges?

Quan surt el sol i vas a passar la ITV...

Avui he anat a passar la ITV amb la carrakilla i us volem explicar la nostra experiència. Com que jo sóc novata, m'ha acompanyat el meu pare, bé, de fet ha estat ell qui ha conduit, si no encara estaríem allà. Per ser el més clara possible us ho explicare per pasos rotllo: "ITV para tontos"

- Pas 1: només arribar has de ficar el cotxe a la cua general i adreçar-te a la finestreta de caixa per que et donguin els papers i, és clar, facis el pagament corresponent (33,75€)

- Pas 2: te fiques a la cua que t'han assignat (es veu que hi ha dos recorreguts per tal d'agilitzar l'assunto) i esperes a que t'arribi el torn, depenent dels cotxes que tinguis davant i de la competència dels seus conductors, trigues més o menys. En el meu cas ha estat com uns 15 minuts.

-Pas 3: t'arriba el torn davant teu hi ha 4 zones on t'has de parar. En aquest pas ho fem a la 1a zona (evidentment). En aquesta zona el que fan és: miren les portes del cotxe si s'obren i se tanquen bé, te fan posar els intermitents, les llums de posició, les curtes i les llargues, et fan ficar marxa atràs, et fan frenar i després també miren que els cinturons (en el meu cas 2)es fixin bé a l'anclatge i que si estires doncs es clavi. Però el més catxondo de tot és quan et mesuren els gasos que desprén el cotxe: et fiquen un tub al cotxe i te fan accelerar un poc. Ah! me'n descuidava, també et miren el motor i et fan encendre el cotxe mentres ells et van mirant per allà.

-Pas 4: vas un poc més endevant (zona 2) i és on te miren els amortiguadors del cotxe. Per fer-ho primer et fan ficar les rodes del davant en una mena de marques que tenen i després et fan engegar el cotxe però estar en punt mort. Tot seguit comences a notar unes vibracions, com ara si estiguessis en un sofà vibratori. Després aquesta operació la repeteixen amb les rodes de detràs. Realment s'està molt agust.

-Pas 5: et diuen el següent: ponga usted primera, dele fuerte que hay un bache y pare cuando yo le diga. Només us he de dir que gairebé em destrossen el morro de la carrakilla... A la zona 3 et miren els frens. Et fan posar les rodes a unes zones concretes del terra i te diuen que frenis cada cop més, és a dir, progressivament. Notes com el cotxe es va com aixecant i és una sensació molt rara. Després vas un poc endevant i has de fer el mateix amb les rodes de darrere, ara però has d'anar pujant poc a poc el fre de mà.

-Pas 6: ara ja estem a la zona 4 el mecànic t'agafa el volant del cotxe i tu soles has de moure els pedals. Te situen en mig d'una zona on hi ha un forat on després per mitjà d'unes escales baixa el mecànic. Mitjançant uns altaveus et dona les instruccions, que són les següents: mogui el volant, freni, engegui el cotxe. Però tu notes que et van trastejant el cotxe i es mou sol.

-Pas 7: te diuen si has passat o no la ITV i el que han vist que està mal i s'hauria de canviar. En el meu cas he pasat la ITV (ueueueueue!!!) però m'han dit que s'han de canviar les rodes de detràs per que estan agrietades i que el tub d'escapament té un petit forat i també s'ha de canviar... En fi, una morterada tot plegat segur...

-Pas 8: pares un moment fora, et fiquen la pegatina per l'any següent o per quan toqui i te tornen la documentació.

En fi, aquesta ha estat la meva experiència amb la ITV, espero que l'any vinent tingui un cotxe nou o almenys més modern i no haver de fer la ITV amb aquest, si no... crec que me morirè!!!

Quan surt el sol però hi ha coses que fan ràbia

Doncs si! Aquesta és una altra secció que s'anirà repetint, hi és que al nostre món hi ha coses o circumstàncies que dius: oh, quina ràbia que fa això!!! Doncs aquesta secció va d'això: anirè posant coses que em fan ràbia.

Avui comento una aprofitant que aquests dies ha plogut. No es que em faci ràbia que plogui, ans al contrari... Però si que em fan ràbia algunes de les conseqüencies que te el fet de que plogui, com ara: que quan vas caminant i procurant mullar-te els peus el menys possible, per que has d'estar mig presentable a la feina, trepitges una d'auquelles rajoles del carrer que estan sueltes i t'esquitxes tots els peus i part de les cames d'aigua, però no una aigua normal i corrent, no! és aigua amb substància: amb merda del carrer, fang i fins i tot podria assegurar que restes d'algun pixat de gos...

Lo millor de tot, i és ja quan dius: me cago en l'ajuntament, quina ràbia!!! és quan això et passa i llavors penses: bé, vaig a trepitjar allà que segur que aquesta està bé (aparent sembla sencera i ben col·locada) però no! i et tornes a mullar amb l'aigua enriquida i et pasa cop 4 o 5 cops seguits... De veres que te dic jo que arribes a la feina de mala lluna...

Us fa ràbia? A mi: MOLTA!!!

Quan surt el sol i disfrutes dels petits grans plaers

Bé, doncs avui enceto el que serà una secció al meu bloc. Es tracta del següent: a la vida tenim moments que podem dir que són petits grans plaers, i tot i que cada persona té els seus, alguns sovint són força comuns.

Avui començaré amb un dels meus petits grans plaers: llegir a una cafeteria amb un bon cafè amb llet.

Per a mi aquests moments a la meva vida són essencials, de fet, si no ho practico cada dia abans d'entrar a treballar, em sembla que no acabo d'anar alhora. Per a mi són uns moments en els que em puc relaxar, pensar en mi mateixa, en el que m'envolta, summergir-me en un gran llibre (dic gran per que sovint acostumo a dur llibres enormes), escriure o simplement mirar per la finestra.

Ja fa molts anys que pràctico aquest plaer, tan és així que em conec diferents raconets de Barcelona on gaudir d'aquests moments.

En el que no m'agrada pensar però, és en la quantitat de diners que em gasto, per que poc a poc la quantitat augmenta... Però farè la prova, ho calcularè i viam si m'espanto molt o que...

Vejam... Posem per exemple a l'ultim bar on estic anant, fa 10 mesos que vaig, 6 dies a la setmana i posem que cada dia em prenc soles un café (d'aquesta manera fem una mitja entre els dies que he fet més d'un i els dies que no he anat, més o menys). Cada cafè costa 1.30€ el resultat seria el següent:

- 1.30 x 26 dies (posem que tots els mesos en tenen 30, com quan estudies economia, i que en resto 4: els diumenges que no vaig) el resultat és: 33.8€ al mes

Si aquests 33.8€ els multipliquem per els 10 mesos que fa que hi vaig... el resultat és de: 338€!!!

Ostres amb 338€ tindria gairebé un ordinador!!! Però per la meva salut mental, crec que val la pena :P

Quan surt el sol i heretes el cotxe

Doncs bé, vaig públic el cotxe que m'ha tocat conduir, i dic m'ha tocat per que és el cotxe del meu avi, i no és presisament un cotxe d'última generació i tampoc ha estat una elecció propia.

No es que no agraeixi que el meu avi em doni el cotxe, però és que de vegades (massa sovint) vull un cotxe normal!!! No vull un cotxe amb direcció insistida, ni que hagi d'accelerar per encendre el cotxe... De vegades me fa por agafar el cotxe i hi ha llocs per els que no passo per que no se com he de fer funcionar el cotxe per que faci el que jo vull... A part de que no frena!!! Bé, necessita 1000 mentres més per frenar que qualsevol altre...

Aix, doncs aquí us deixo la meva carrakilla... Ah! És un Peugeot 309 del 1988

Quan surt el sol i relates...

“Noia jove, de Barcelona, amb molt bon cos, busca noi de 18 a 27 anys per amistat o el que sorgeixi. Trucar al: 678495062. Preguntar per Noia Sexy”.

Quant Jofre va llegir aquets anunci no ho va dubtar ni un moment. Un noi com jo, jove d’entre 18 i 27 anys (concretament 22) estudiant d’història antiga a la UAB , aficionat als còmics i als manga, i que busca una amistat o el que sorgeixi, no perdia res. De fet- pensà- , el no ja el tinc!

Molt decidit a trucar, però també molt nerviós, va agafar el telèfon del pis que compartia amb dos companys de la facultat, i marcà el número. Els nervis el trairen i va penjar abans de sentir el senyal. Va fer unes quantes respiracions i exercicis de relaxació i va tornar a marcar i aquets cop va esperar impacient sentir la veu de la “ Noia Sexy”. Però la decepció va ser majúscula i el ridícul encara més acusat. En quan va sentir que despenjaven va dir:

-Noia Sexy?
-Em penso que t’equivoques.- Va contestar un home amb veu de cigaló.

Va penjar immediatament, sense ni disculpar-se, ja que amb els nervis s’havia equivocat en marcar l’últim número. Una mica avergonyit i molt cabrejat amb els seus nervis, va tornar a marcar. Aquest cop va fer-ho bé i va esperar, al final del segon senyal va sentir com es despenjava el telèfon, aquest cop esperaria a sentir el: qui és? Una veu dolça i fina va respondre i com si el món s’hagués aturat, en Jofre es va quedar abstret soles sentint com la noia demanava qui hi havia a l’altra banda. Un cop en Jofre es va adonar que no li havia contestat, va dir amb veu tremolosa i just abans que la noia penges:

-Noia Sexy?
-Ah! Si, soc jo.-Va dir un xic molesta per l’espera.
-He llegit l’anunci i he dit: truca-la!
-Gràcies per la teva trucada. Em dic Lluna i tu, et dius...?
-Jofre, jo... em dic Jofre!
-Encantada Jofre. I bé com ho hem de fer això?
-Això, el què?-Preguntà sense saber ben bé a què es referia...
-Mira, et diré la veritat. Jo no vaig escriure aquell anunci al diari, van ser els meus amics que ja estan farts de veure’m sola...
-Ah! Doncs ho sento, no era la meva intenció destorbar-te.- Va dir amb veu trencada, pensant que l’havia espifiada de nou.
-Ah! No, no t’amoïnis. De fet, m’afalaga que m’hagis trucat. Escolta, per que no quedem per fer un cafè?
-Mmmm... És clar dona! Quant et va bé? A mi en qualsevol moment.
-I que et sembla ara?
-Ara? Mmmm...bé, si quedem ara! Però ara, on?
-Al Starburks de Plaça Catalunya? Jo trigo 10 minuts en arribar.
-Molt bé, doncs ens veiem d’aquí 10 minuts. Però... com sabré qui ets?
-Farem una cosa... Jo portaré una jaqueta negra amb una flor verda i vermella a la solapa. Sóc pèl-roja. Fins ara!

No li va deixar temps per a acomiadar-se que ja havia penjat el telèfon. En cinc minuts es va dutxar, afaitar i vestir amb roba còmoda, però amb la seva millor camisa. No li va donar temps de pensar en la conversa ja que de camí soles podia pensar en com seria, si li agradaria, si seria simpàtica, com la saludaria... Va decidir que abans d’entrar miraria pels vidres per si la veia i així poder anar més segur. Tenia moltes esperances, tenia la sensació que seria la noia ideal...

Quan va arribar la va veure que demanava. Era preciosa, alta, cabell llarg i rinxolat, esvelta i ben proporcionada. Tenia una alegre conversa amb el cambrer, cosa que li va fer pensar que era una noia molt agradable. Això li donà confiança i quan la noia es va asseure en una de les taules per dos en una d’aquelles butaques, va entrar. Va passar de llarg el cambrer, tenia la mirada fixa en la noia, en la Lluna, quan va arribar però la cara li va canviar, va passar del somriure nerviós a la cara d’estaquirot i va fer un pas enrere, no ho podia creure...
Un cop assegut a la butaca encara no s’ho podia creure, es va disculpar i va anar a demanar un cafè ben carregat. Mentre, la noia parlava amb dos nois que estaven al seu costat, normal si pensem que per a fer una entrevista es necessita a un càmera i un tècnic de llum i so. No ho podia creure, era la presentadora d’aquell programa de reportatges de la televisió nacional. Com li havia dit que es deia... Ah, si! “30 minuts amb...” i que, aquest cop seria “...amb un historiador desesperat”!- pensà mentre esperava el cafè.

Va tornar a seure amb aquelles tres persones mirant-lo com si així poguessin saber-ho tot d’ell. En Jofre, per contra, tenia la mirada perduda trista. Li havien trencat el cor, les seves il·lusions, les seves esperances, havien jugat amb ell i amb el seu cor... Va accedir a la entrevista per no saber dir que no a aquells ulls verds de la “ Noia Sexy”, però un cop acabada va agafar les seves coses i va marxar tot moix.

En Jofre no ho va explicar a ningú, si de cas ja ho veurien per la televisió, va pensar. No va tornar a saber de la “ Noia Sexy” i no va tornar a mirar els anuncis de contactes dels diaris. Llàstima per que si ho hagués fet, hagués llegit:

“Noia Sexy busca a Jofre l’historiador per disculpar-se i compensar-lo. Jofre em vas enamorar i no et vull deixar perdre. Si vols donar-me una segona oportunitat, truca al: 678495062. T’espera la Lluna!”

Aquest anunci sortia cada dia a tots els diaris, però ell mai el va llegir i sempre la va estimar.

Quan surt el sol i veus atemptats contra la natura...

Ahir vaig estar a les festes majors de Sant Andreu de la Barca. Vaig anar a veure els Antonia Font, però abans de veure el concert havíem quedat a davant del xinés de sempre. Just allà hi ha tota l'activitat dels bars i barres de les diferents entitats o grups polítics.

Quina va ser la meva sorpresa que quan mentre esperavem vaig veure com una persona tirava l'oli dels fregits a la claveguera!!! Més àmplia va ser la meva sorpresa quan vaig veure que la persona en qüestió era d'iniciativa els verd...

No dic res més, soles deixar-ho al aire i reflexionar...

Quan surt el sol i tornes de vacances...

Bé, de fet, vacances no he fet... La veritat és que he treballat tot l'estiu i quan arribava a casa, el que menys ganes tenia de fer, era posar-me a l'ordinador...

Ara que ja som setembre torno a estar activa i poc a poc, tornaré a actualitzar i a posar post, almenys amb la mateixa regularitat que abans de les vacances!!!