Ja fa 45 minuts que m’espero, les altres persones que estan a la sala d’espera amb mi, em miren. Tinc la sensació que volen saber per que sóc allà. Les infermeres va cridant a les persones de la sala d’espera, n’hi ha que surten de la porta nº 11: traumatologia, n’hi ha que surten de la nº13: endocrinologia, n’hi que surten de la nº10 o la nº12: ginecologia i tocologia. Sembla un sorteig, jo tinc la papereta amb el nº10... Bingo!!! Just ho penso que sento que la infermera de la nº10 em crida, m’aixeco i miro a les persones que esperen amb cara de comprensió. Un cop dins la consulta vaig pensar que pot ser hagués estat millor a la sala d’espera.
Assegut rere una taula blanca hi havia un homenot d’uns 35-40 anys que semblava més un ós que un humà. Horroritzada vaig pensar: això m’ha de tocar!!!. Doncs sí, per això era un tocòleg/ginecòleg (com deia la seva placa identificativa). La primera impressió va ser dolenta, però es que la segona va ser pitjor. Era la meva primera revisió i els nervis eren evidents. Va començar amb preguntes que molts cops ja li havia contestat en la pregunta anterior, els meus nervis em traïen i xerrava més del compte, detalls que no eren necessaris. Va arribar el pitjor moment de tots, el que més temia i el que més fàstic em feia des que havia entrat a la consulta, l’ós m’havia de fotre mà!! Mentre, jo, pensava en el meu xicot que estava fora tan tranquil amb les altres persones de la sala d’espera, preguntat-se per que ell estava allà. Un cop mig despullada, asseguda a la camilla i amb les cames en l’aire i ben espatarrada, l’ós bru va fer la seva aparició a escena. Encara no havia acabat de dir el que em faria que ja tenia l’espècul ( aparell que es fa servir per a la citologia, és a dir, agafar mostres del coll uterí) dins del tot, així de cop, sense delicadesa! I a sobre, l’ós té la barra de dir-me que me relaxi més! Amb el mal que m’ha fet... En aquell moment em pensava que el pitjor ja havia passat. Però no!,encara faltava una de les pitjors coses: agafar no una no! 3 mostres de dins meu! D’un lloc molt delicat! Ara ja si, ja havia passat, l’ós bru del Comarcal (raça que s’estén) havia tret l’espècul. Per fi... Em relaxo... i ZAS! Els seus ditots gruixuts i fastigosos empenyent dins la meva vagina amb una brutalitat d’ós famolenc, i cada cop volia anar més i més lluny i els ditots giraven i els de l’altra mà apretàven la meva panxa!
Quin horror!
Va ser llavors que ho vaig veure, una llumeta que em va fer somriure i que el final em va fer esclatar de riure! Vaig pensar com n’era d’afortunada, afortunada de no ser la dona d’aquell ós del Comarcal! Vaig pensar en el que devia passar ella cada vegada que la toca.. I vaig riure de felicitat, felicitat de no ser jo! L’ós bru i la seva infermera es van mirar perplexos, segurament això no els havia passat mai... Em van demanar que de què reia, jo evidentment no els hi vaig dir. Bueno, a l’ós bru no, però a la infermera després si li vaig dir i va esclatar a riure amb mi i de sobte em va dir una cosa que em va deixar parada i que després encara em va fer riure més... La frase causant del meu mal de galtes és la següent:
“ L’ós bru és el meu marit!”
